lunes, 27 de febrero de 2012

Jo contra el vent

Jo calço un somriure inoxidable nevi o faci calor. Jo sóc impermeable i no arriba la seva mala llet a tacar la meva pell. Jo tinc l’esperit de l’entrenador d’un equip de basket fet dels nans que el van créixer en un circ que es va declarar en concurs de creditors. Jo, a la teva bora, sóc invencible. Jo sóc soci fundador dels simpàtics del barri, dels que ballen i ballen fins que els músics callen. Jo només sóc culpable de no poder empipar-me més de deu minuts. Jo sóc immutable en l’interior de la meva pell.

I ara corro contra el vent i nedo contra corrent en aquest món del revés; esquivant les retallades
insensates que cercenen l’esperança a casa nostra, posant alguna tireta, algun remei, encanyant les ales rotes dels joves ocells, ajudant a les iaies a pujar la compra a saber cridar. I ara em trobes fent un bri de no res, tot el que està en les meves petites mans mindundi crescut, tot el que pot carregar un prim Quixot com jo.

No dubteu pas, que a pesar de la foscor a que ens obliguen, de la tempesta perfecte en la que ens neguen. No dubtaré un sòl moment de qui sóc, del que faig, del que compta i del que no. I tornaré a casa dia satisfet d’haver tornat a posar al seu lloc, com un gran Sísifo, el meu granet de sorra.

I a casa em trobaras, si és que hi ha casa d’algun, i si m’aviseu amb temps hi haurà llits de sobres, una taula coixa, una bona ampolla de vi, per xerrar temps de sobra, ganes de gaudir i un oferta perenne de riures encadenats.

miércoles, 22 de febrero de 2012

Marcados señores mercados

Como ustedes saben,
somos muchos y estamos en todas partes.
Dan una patada a una piedra
y saltamos a cientos.
Nos sacan de nuestras casas,
pero okupamos todas las grietas.
Allí donde se giran, estamos
y sabemos donde viven.
Les servimos el café
y educamos a sus hijos.

Somos vulgares, comunes, e indiferentes,
somos grises, anónimos y prescindibles,
fácilmente sustituibles e intercambiables,
si nos eliminan, otros nos remplazarán
instantáneamente, sin interrupción;
pero a ustedes, no.

Nadie sabe donde encontrarnos,
ni como diferenciarnos.
Ustedes, en cambio, llaman la atención,
ocupan puestos significativos y relevantes,
acuden con frecuencia a lugares notorios,
donde a la vista de todos
lucen sus pocas luces,
atrapando nuestras miradas,
acaparando los focos.

No queda más que vigilarlos.
Marcar a los señores mercados.
Saber su nombre y su dirección.
Conocer sus rostros.
Acabar con su anonimato.
Esperar su error
y publicarlo.

martes, 14 de febrero de 2012

Lento viene el futuro

Entenderá que:
en medio de toda esta sin razón, de tantas prisas,
sumergido en esta vorágine, en el ir y venir,
inmerso en esta continua obsolescencia,
superado por este acelerado avance tecnológico,
sobrepasado por este reciclaje continuo,
perplejo ante este cambio de paradigma perpetuo,
tras haber renunciado a la última moda,
a entender el último descubrimiento,
o a poseer la última actualización,
descuide sus palabras, Mario:
“Lento viene el futuro”

En medio de toda esta sin razón, de tanta urgencia,
abrumado ante este impuesto estado de excepción,
atrincherado frente a esta economía de guerra,
indignado ante este avance a toda máquina marcha atrás,
enfrentado a este retroceso impuesto,
perplejo e indefenso ante esta continua perdida de derechos,
Entenderá, maestro, que
descuide sus palabras:
“Lento, pero viene”.
Autor: www. elpressentiment.net

lunes, 13 de febrero de 2012

El presentiment

Olvidada sobre un banco del metro recojo una hoja manoseada que me increpa sobre un presentimiento:
“Presiento que ha llegado la hora,
pero no sé muy bien de qué.
Hace frío clavado siempre a este suelo húmedo.
Presiento que la realidad es más que nunca un inmenso complot criminal, una maquinación estúpida y tenebrosa.
La línea del horizonte se ha convertido en una soga de la que cuelgan los cuerpos de los diez suicidados cada día en España.
Así como se acumula la riqueza, se acumula también la miseria. Donde ambas reinan se destruye con insistencia lo digno.
Las palabras y las cosas se han separado, nada significa nada y un nuevo primer ministro se parece al anterior como un policía se parece a otro policía.
Pero yo estoy vivo.
Un murmullo hecho de gritos interrumpe el hilo musical con el que nos atan. Alguien tomará la palabra. Alguien que somos todas.
No sé si hay alternativa pero presiento que sí existe una bifurcación. Ha llegado la hora. Significa que estamos ya en esta bifurcación.
Cada día siento con más fuerza que mis presentimientos son verdad

autor: www.elpresentiment.net

miércoles, 8 de febrero de 2012

Llumins contra el fred siberià

Avui, 200 anys després, he vist com una noia bruna i aterida de fred aprofitava una distracció d’un dels meus veïns benestants i es refugiava en un portal del vent punyent que arriba de Sibèria. Se la veia esgotada i afamada, però de ben segur era conscient que jugant-se el maleït partit de futbol, amb aquell fred polar i a aquelles hores avançades de la nit no cauria cap més almoina sobre la seva mans sense guants, que ningú més el compraria ni els encenedors ni els llumins que intentava vendre.
Sé, de ben cert, que també aquesta vegada per perdre la por a dormir al carrer, per oblidar-se del fred que s’escola per les escletxes dins del portal, jugarà a imaginar-se com deu ser viure en un dels pisos d’aquell portal com si fos la fillola d’un d’aquells blancs rics: Dormir en un llit gran. Sopar bo i calent. I no tenir por.
Sé també que novament, no encertarà una, no es podrà arribar a imaginar com es la vida d’aquells altres més afortunats, perquè ella, que ha travessat a peu l’Àfrica suportant cops i tot tipus d’abusos, que ha arribat il·legalment al nostre país tant petit que no té lloc per ella i des de les hores no para d’amagar-se per rebre el menor nombre de cops i d’abusos, no és capaç d’imaginar con viu una nena de tretze anys amb sort.
Un altre cop, aquesta nit, malgrat haver-ne passat tant de temps, la noia dubtarà d’encendre els llumins que el queden encara per vendre i escalfar-se o, per el contrari, patir el fred. Una volta més rumiarà com empassar-se la por que l’ofega durant tota la nit. I tornarà a pensar que el camí més curt passa per deixar-se anar sobre les vies del metre.
Però aquest cop no esperaré a veure com cap fantasma se l’apropa per portar-la suaument a aquell lloc on no existeix el patiment; perquè ja saps, Dickens, que no hi ha cap lloc on descansaran els que han nascut només per a morir.