Llumins contra el fred siberià

Avui, 200 anys després, he vist com una noia bruna i aterida de fred aprofitava una distracció d’un dels meus veïns benestants i es refugiava en un portal del vent punyent que arriba de Sibèria. Se la veia esgotada i afamada, però de ben segur era conscient que jugant-se el maleït partit de futbol, amb aquell fred polar i a aquelles hores avançades de la nit no cauria cap més almoina sobre la seva mans sense guants, que ningú més el compraria ni els encenedors ni els llumins que intentava vendre.
Sé, de ben cert, que també aquesta vegada per perdre la por a dormir al carrer, per oblidar-se del fred que s’escola per les escletxes dins del portal, jugarà a imaginar-se com deu ser viure en un dels pisos d’aquell portal com si fos la fillola d’un d’aquells blancs rics: Dormir en un llit gran. Sopar bo i calent. I no tenir por.
Sé també que novament, no encertarà una, no es podrà arribar a imaginar com es la vida d’aquells altres més afortunats, perquè ella, que ha travessat a peu l’Àfrica suportant cops i tot tipus d’abusos, que ha arribat il·legalment al nostre país tant petit que no té lloc per ella i des de les hores no para d’amagar-se per rebre el menor nombre de cops i d’abusos, no és capaç d’imaginar con viu una nena de tretze anys amb sort.
Un altre cop, aquesta nit, malgrat haver-ne passat tant de temps, la noia dubtarà d’encendre els llumins que el queden encara per vendre i escalfar-se o, per el contrari, patir el fred. Una volta més rumiarà com empassar-se la por que l’ofega durant tota la nit. I tornarà a pensar que el camí més curt passa per deixar-se anar sobre les vies del metre.
Però aquest cop no esperaré a veure com cap fantasma se l’apropa per portar-la suaument a aquell lloc on no existeix el patiment; perquè ja saps, Dickens, que no hi ha cap lloc on descansaran els que han nascut només per a morir.