amb preses, angoixes, tensions i rutines,
en mig de l’anar i venir sense sentir,
de la dedicació cega a allò més prescindible,
de nedar sacsejat en mig del remoli de les obligacions,
que em lliguen, em paralitzen i em desmembren,
al ben mig de l’angoixa per arribar sà i estalvi a fi de mes,
de tant en tant,
i, només, de tant en tant,
just a primera hora del matí,
giro el cap i m’adono que la llum segueix allí,
brillant,
sobre el desordre dels llençols del meu llit.
Somrient mandrosa,
Indicant-me el camí,
accentuant la importància d’allò petit que ens dóna sentit
el joc,
el riure,
el foc,
el viure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario