La sobreexictació del ramat i els seus riscos

Quan venen corbes, els mandataris (o la casta) cauen en la temptació de cridar als sentiments i, fins i tot, arriben a sobreexcitar el ramat. És el que ens ha passat a casa, aquest anys que el Govern s’ha trobat amb la crisi econòmica, la creuada recentralitzadora de Madrid, la seva inoperància i l’emergència a la llum d’un rosari continu de corrupteles, els polítics que mai s’havien manifestat independentistes han empunyat aquesta bandera com si es tractès de la única corda que els mantenia a flote sobre els seus càrrecs. I així, a canvi d'una vida extra i l'aprovació dels pressupostos per un anys més, han cedit el joystick d’aquest videojoc i tot el protagonisme a una societat civil molt concentrada en un parell d'agrupacions força esbiaxades. I així, fent ús i abús dels mitjans de comunicació públic han fet el miracle de duplicar en poc temps el nombre de catalans independentistes confessos. I així, empetats per la tramuntana i al só de la canço més tararejada de la temporada in, inde, independència)hem iniciat el presuros retorn a Ítaca, fins arribar-hi al llindar d’aquest abisme que és el referèndum plebiscitari, i que ningú sap com borejar. I ara què, criden uns. I ara què, se tiren dels cabells uns altres. I ara què, s’esgarrifen els més informats, pensant en el que li costaria aquest viatge al PIB Catala. I mentre tots criden, bufen i treuen pit, marejant la perdiu el ramat que havia estat sobreexcitat comença a perdre trempera. I l’encanteri de la senyera està a punt de caducar i deixar de enterbolir el seny català. Ara queden quatre dies perquè ens comuniquin si tindrem eleccions plebiscitàries amb l’entrada de la primavera i així estar en disposició de batre el record mundial de comicis electorals en quatre anys (2011, 2013, 2015 i 2016 amb la conseqüent elecció constituient), tot sembla indicar que els nostres líders no es posen d’acord en allò del que han fet boca grossa els darrers temps: primer són els interessos de país i després els de partit. I tot sembla ser que ens cansarem d'esperar. i ens donaren les 12, i la 1, i les 2 i les 3 i quan es vulguin tornar a convocar les eleccions a l’hivern molta gent haurà deixat de fer el pardal i s’ha haurà donat que només ens volien cansar mentre ens retallaven els dret social. I si tenim sort els seus calculs electorals hauran quebrat.