El paisatge de tornada

Dol el paisatge que potser ja no has de tornar a trepitjar. I els arbres, les cases i les imatges que no atenies en les teves giragonses es tornen fonamentals, ara que s’esgota el moviment pendular que t’atreia qual io-io aquella, la teva llar.
Dol la mirada clavada en cada detall, que tria, sense sentit, de llepar la substància efímera del camí. Feren els rails que avancen. T’ofeguen els quilometres de via que t’empasses. Et castiga la distància a que t’obligues.
Dol l’elecció triada. Mossega el present si l’obligues a fer-se record. Indòmit salvatge que només vol el teu futur. Mastega els teus dits la porta per tu mateix tancada, i criden tots el teus sentits.
Cap altra any, la plana ha estat tant verda, humida i sucosa. Tant absenta de pols o teranyines. Tant oberta a l’impossible. I no van ser només les pluges les que netejarem la llum que il·luminava els seus paisatges, a tu oferts.
Esbrossats m’has presentats els teus camins, les teves valls. Franques les ombres, les fronteres i els llindars. Càlida i franca la llar on crema la vida teva, sencera i sense reserves.
I ara que lo tren m’allunya, es possible que les roselles que sagnen salpicant sobre el verd prat, triguin de dir-me alguna cosa en algun tipus d’idioma que jo pas he après a entendre: Òn clavares les teves arrels?
Il·lustració: Saudek