Vagageant

Moll fins als ossos pels aiguats de la gota freda, s’arrossega cansat l’estiu per sobre dels darrers dies de setembre, i malgrat que es beneficia del vent de cua, els rellotges fan vaga, i el temps no avança. Això, això s’acaba.
Fuig de l’estudi perquè la llum que s’esmicola per totes les persianes em recorda a tu. I em mossego els llavis com si fora jo el culpable i em rossego l’ungles nerviós per retrobar-te. I ets tu, en canvi, la que encara no has tingut el detall de presentar-te, la que encara viu tranquil·la buscant-me.
I vagegeant pels carrers malfamats de la meva ciutat, se’n perden les ganes de treballar i retrobo la meva ànima despistada mirant els vitralls, i ens anem a veure com canvien de color les cantonades, a veure com s’omplen de noves vides el que amaguen les persianes, a escoltar com trinen els animals sota les portades, com borden els ocells que es van per les rames.
Caminant sense sentit, arribo a la perruqueria per rapar-me les penes, i ben apanyat passo a comprar capses de somriures en el queviures de sota casa, i omplo d’ous i bolets el rebost per poder alimentar a tots els somniatruites que la meva pell habiten, em faig un bon sopar amb les lletres de les cançons que canten el muts.
I, havent dinat, em sorprenc mirant la lluna plena als ulls, sentint el moviment continuu del troç infinit de l'univers que es veu des de casa meua, i contant als estels un conte abans que es marxin fugaços, vells i cansats a dormir.