El camí del cranc

És esgarrifós, és inusitat, es inversemblant com tots els governants prenen el camí del cranc: Gadaffi bombardeja als seus súbdits per intentar subjugar-los, Berlusconi impulsa una reforma judicial per limitar el poder dels fiscals i garantir-se així la impunitat, el Congrés de l’Estat nord-americà de Wisconsin treu als funcionaris els seus drets sindicals, Sòcrates (qui anava dir) retalla les pensions dels jubilats que cobren més per evitar a Portugal el piadós rescat de la Unió Europea, i a casa nostra totes les barbes s’han posat a remollar. Perquè, tothom ja ho sap, hem de posar a dieta l’estat del benestar, que d’aquí a quatre dies arriba la primavera i tots hem de lluir: els banquers els seus resultats, els obrers la nostra fam, i els polítics la seva anorèxia cerebral.
En el nostre país tan petit tenim la sort que han arribat els millors a governar el timó, just en aquest temps de tsunami. De moment, ja van més de dos mesos, i no sabem si anem a la deriva, o és la calma absoluta dels vents la que ens paralitza. El fet és que no hem fet res i ningú coneix quina serà la derrota per arribar a Ítaca. Només hi ha una estratègia clara: Es necessari ficar-nos la por al cos, perquè tot està més malament del que es pensaven i no n’hi ha un ral en la caixa de caudals per pagar el rebut de la llum en el col·legi del meu nen.
I malgrat que tots sabem que la magnitud de la tragèdia no és per tant, es necessari exagerar perquè només neixen grans salva pàtries davant grans calamitats. Res de posar-se ara mans a la feina, que ara es temps de noquejar al rival, i garantir una llarga i una còmoda estadia en la poltrona. Que si després demostren que no són capaços de fer res, tenen una bona coartada, i els importa una patata tota la gent que un duro no hi guanya.
Però catalanet no t’enganyis, que els crancs només avancen per sobre dels cossos dels essers morts, com naltros.