L’origen del món

Font d’on mana la vida. Primer batec. Centre neuràlgic de l’univers. Kaos. Trastorn de les nostres idees. Distorsió perpetua del meu horitzó. Nucli ferri que distorsiona la meva brúixola. Banc de sorra on es vara la meva nau. Túnel per on s’ingressa al cel o es cau en el més càlid dels inferns. Aleph des d’on s’observa el principi de tot plegat i s’albira el final dels nostres dies més desitjat.
Ànima corpòria que ens lliga al món. Silvestre, ombrívola, humida i feréstega selva on perdre’s és normal i buscat
Parrús molsut. Forat on volem arrelar.
I ara la moda ens nega la jungla, reflex de fertilitat, anunci d’abundància i senyal de disbauxa i desordre. I una darrera un altra les dones retallen el caos que alberguen en una carrera funesta per imposar un cànon, pentinant els rínxols, homogenitzant la diferència, segant la gespa que resguarda la seva humitat, intentant limitar la bèstia experiència en falses aparences núbils, s’escampen un exercit de nenes pulcres i higièniques de pubis rasurat.
Però jo m’amago en la teva foscor, en l’abundància del teu bosc obscur, contrari a tot ordre i concert, anhelant arrelar. Sempre únic i diferent. L’únic lloc on en vull enredar. Última escletxa per on s’escola la boja aventura. Laberíntica caverna on es perd i es domèstica el meu dèbil minotaure.

Pintura: Courbet