Altres vindran...

El soroll, com la tramuntana, no ens permet pensar clar. En algun lloc difús existeixen fàbriques que produeixen grans i meravelloses mentides que distribueixen els think tanks pels quatre punts cardinals. Mentides com apisonadores que, de tant repetir-se, es converteixen en veritat. Els nens no es qüestionen la existència dels reis macs, els grans no dubten de la mà invisible del mercat, de que lo públic és pitjor que lo privat, i ara que és necessari i urgent d’estrènyer-nos el cinturó, d’aprimar el sistema de benestar.
Es evident, no paro de sentir-ho, hem estirat més el braç que la màniga, hem demanat més del que podrem mai tornar i ara d’alguna manera l’haurem de pagar. Potser obligant als nostres joves a treballar molt més anys, potser retallant els salaris dels que no arriben a final de més, potser negant als nostres fills el drets que nosaltres em gaudit.
Però és una mica estrany tot plegat. Si jo venc patates només ho faig al que em les pot pagar, si venc vaques només se les emporta qui me les pot pagar. Si les fio i no les cobro, no tinc a qui reclamar. Vet aquí, jo no sóc cap banc. Si ho fos, podria donar crèdits a qui no me’ls pot retornar. No seria jo pas el culpable, si no el trist agosarat que demana de fiat. I quan em quedés sense diners, cap problema, que l’Estat me’ls retornarà.
El que talla el bacallà, es hàbil amb els jocs de mans, culpabilitza a la víctima, i li transfereix la responsabilitat. Ale hop!! Jo em quedo casa teva i els teus diners, que et vaig donar un crèdit que ja sabia que no em podries mai retornar, i el forat de la meva fallida també me l’hauràs de tapar.
I per pagar els mals negocis privats d’aquests mil cretins que s’omplen les butxaques amb bonus milionaris de nivell estratosfèric, es baixaran les calces i se’ns pixaran a la cara.
Altres vindran de fora que de casa ens treuran: ara ja els mercats ens diuen com hem de gestionar casa nostra, si hi ha diners per pagar el metge, o si primer es paga el banquer que al mestre, i tots a callar.
El soroll, com la tramuntana, no ens permet pensar clar. Estem tant atemorits i atrafegats que ningú qüestiona les mentides amb les que ens volen enredar. Diguin el que diguin, l’imbecil de l'emperador va nu i va brut, i es un cabronaç que dóna tots els nostres quartos a aquest monstre que ningú pot saciar.
Ilustració: Eddmorales