Presoner en el terrari

Desconec què ens atrau de les bestioles que habiten els terraris, per què fascinen als nens aquests bitxos, per què ens fastiguejen als grans, què els fa protagonistes de les pel·lícules de terror barat i de les nostres fòbies més atàviques. He escoltat milers de vegades que quan ens carreguem aquest món només les fastigoses cuques mutants ens sobreviuran. He sentit la fiblada intensa de la picadura enverinada de la vespa, m’he sentit travessar per la pilosa aranya i m’ha mossegat la serp traïdora. He sentit parlar de la seva sang freda i el nostre cervell reptilià; però més em maltracten les persones que es comporten com a rèptils i trepitgen als febles com a insectes. I ara que torno a estar empresonat en aquest terrari, no puc parar de tremolar. No ho dubteu, sota aquest bonic embolcall dissenyat per publicistes nacionals, és el feixisme qui ha tornat a apoderar-se d’aquesta petita vall. Fent servir les mateixes argúcies de sempre, la reiteració de la mentida fins que sembli veritat, la por instintiva a la pèrdua del lloc de treball, la delació del diferent, el enfrontament dels pobres per els bocins de la misèria, regnen de nou en aquesta ciénaga. I naltros tremolosos i paralitzats pel més profund dels pànics només correm com a ànec decapitat intentant ridículament salvar el nostre cul que ja fa tems que està venut en el mercat de derivats: Perquè ells ja han subhastat el nostres drets per poder alleugerir les càrregues impositives dels 4 grans cocodrils. Perquè ells ja han signat els nostres acomiadaments per poder repartir un major dividend entre els 4 batracis que manen en aquesta corrompuda bassa. Per què ells ja s’han garantit un exercit de rèptils, escurçons i cròtals per imposar el temor, per garantir la grisor, per vetar el pas a la il·lusió, per regnar en el seu món de foscor que es més trist que una presó. Panda de torts que ens volem fer creure que no hi ha esperança ni sortida d’aquest terrari, que ens volem veure existir aterrits com la xinxilla abandonada en la gàbia de l’anaconda, acomodada a la seva nefasta sort i desesperançada. Però ¡no! La primavera sempre ha tornat i la història ens ha ensenyat que, malgrat ens repugna la violència, s’ha de morir matant.