Xàfec

Tanta calor i tanta pols pegada a la pell suada dels carrers. Tanta xafogor ara que els nens van escola i ja no toca. Les platges obertes encara mentre estem nosaltres aquí, tancats a les feines. Aquest estiu que no acaba i ens obliga allargar les nits a les terrasses dels bars, bevent ingenus, com si encara tinguessin cap motiu per brindar, ara que l’estiu marxa i la tardor bé carregada de negror.
I de sobte un xàfec de realitat. Com un llamp, l’aiguat violent se’n dur tot record de l’estiu, posant fi a la llum mandrosa de les tardes relaxades.
Marxen plorant els nens a escola sota la pluja. Se’n duen les aigües vorera avall les nostres il·lusions altra volta malament aparcades a la riera. I se’ns neguen els ulls, conscients de que s’acaba l’estiu, deixant pas als dies i les persones grises.
I caminem moixos, les mans a les butxaques, el pas tremolós, la mirada perduda. Vençuts perquè ja no ens recordem on es guarda cada dia 21 de setembre l’estiu. Sense esma per afrontar els dies freds i curts que venen sense esperança de joia, perquè ja fa massa temps que desatenem les senyals del nostre cor bullent que, en un llenguatge atàvic, batec a batec, ens xiuxiueja que l’estiu mai té fi, que l’estiu habita aquí.