En estiu, les filles follen

Quan arriba l’estiu,
els ocells nouvinguts busquen el fresc sota el aler del nostre balcó fent un xivarri de collons,
els cargols, ja ho diu l’Armengol, treuen les banyes al primer bri de Sol,
les granotes, desafinant desafiadores, per les rames canten a crits,
... i mare durant la primera tarda de calor, les filles follen, per primera vegada ... o no.

Quan és estiu,

l’escarabat, gens piloter, per als seus fills tot rodolant crea un planeta en un instant,
els borinots, tot brunzeixant, de flor en flor, preserven la vida del meu pati interior,
els peixos, nedant contracorrent, pugen esquivant els hams per fresar,
... i mare, si tenen sort, les filles follen sempre que es pot.

Quan sembla estiu, però no és,

els nens es gronxen, i amunt i a dalt, sacsegen sas neurones fins imaginar impossibles,
la canalla, ballant darrera les batucades, prenen els carrers, omplen les places,
i els crits d’uns i els cants dels altres desperten els nostres resignats cadàvers,
... i mare, les filles follen, i sinó amb sas alades mans imaginen que els prenen el cor en les acampades.
 
I em ple hivern, sota el glaç no s’imagina el Sol,
la terra gebrada, només sembla morta,                                                                                     
els ocells absents, no alegren altres balcons,
els nens muts i a la gàbia, esperant al timbre que els retorna a la vida,
... i mare, les filles follen o tot és enyor