Terrats

Ara ja fa dies que no venen somriures, que no sento els riures. Però, aquí damunt la teulada, a sa horabaixa, ronronea suau i se refrega contra sas meues galtes sa brisa. El terra desvastellat del terrat, d’aquest edifici que es cau de pur ruïnós, fa coll avall, i t’aboca, i t’obliga, en oblit del teu vertigen, a l’horitzó, i de retruc a mirar cap el futur.
Un cel tantes vegades blau, malva o lila al iniciar-se el vespre, avui fa verd a les hores que les copes de vi surten per anar a sopar. Sacsejo les fulles dels diferents enciams per a que s’impregnen de modena i es barregen els colors, els sabors i les textures.
Els avions o, potser, les orenetes fan ziga-zagues esquivant les antenes en una persecució infinita, unes al rebuf de les altres, avançant-se a la sortida de les corbes com si fossin Valentino Rossi.
Son vespres d’estiu, s’acabarà en quatre dies el curs, els profes tindran vacances i mentre naltres els envegem, els senten el desassossec de no saber que fotre amb tant de temps, amb tanta solitud fins al setembre.
I aquí en la quietud de l’inesperat apat compartit en casa aliena, sobre la ciutat on bullen els drames, la tranquil·litat ens obliga a somriure i l’ànim a creure.
Tots els presents em perdut la última combinació premiada de la loteria primitiva, i encara ens llepem la ferida. Tots els presents som ludòpates de la vida, i ens gastarem la última moneda de la butxaca en la pròxima partida. Ningú renuncia a sa utopia xiquita.
Fotografia: Alicia Santos