Guatemala, molt millor!

Portaven molts anys caminant com els crancs i, de cop, tots plegats van decidir aprendre a córrer, cap allà endavant. I és ben cert que la sensació de velocitat té les seves contraindicacions, com ara, l’alteració de la memòria. I avui des d’aquí, tant lluny d’allà on érem fa només set anys, mai ens recordem de com érem.
Portaven molts anys estancats, com hivernant dins els nostres propis melics i, de cop, van decidir créixer i multiplicar-nos. Però sense adonar-nos, perquè ens veien cada dia, i el mirall ens reflectia just igual que el dia anterior. Només era quan rebíem algú de fora, que ens preguntava, al haver-ho de contar, quan quèiem en totes les coses que ara fem i que abans mai havíem fet.
Però a les hores, avui, després de l’efímera i sorollosa primavera, van arribar els dies grisos. I tot va a començar a trencar-se al nostre voltant, i es van donar que no eren tant llestos, ni tant guapos, ni tant rics. A les hores, ens van dedicar a buscar fora de les nostres camises als culpables, i cert sentiment generalitzat molt proper a la depressió va caure com una teranyina sobre els nostres ulls: tot ho havien fet malbé, qualsevol altre ho faria millor. Aquí a Guatemala, no cabia dubte, els altres ho farien més bé, trobarien totes les solucions.
Però, just un dia abans de obrir-li les portes del nostre destí als altres, a aquells altres, un nen ens va preguntar: “Aquests altres, aquests altres, no són els que ho havien fet tant malament en els temps d’abans, els que ens obligaven a caminar com crancs i a dormir ensopits dins els nostre propis melics? I la seva innocent pregunta ens va treure els colors. I ens van mirar els uns als altres amb aquiescència, pensant que Guatemala no estava tant mal. I no sòl això, sinó que també estava molt millor que Guatepeor.