La pobresa sobtada

El pobre de solemnitat està acostumat des de la més tendra infància a la misèria i les tribulacions que aquesta comporta. I malgrat que sempre es veu arrastrant esperances famèliques i la il·lusió de que en els propers cinc minuts mudarà la seva sort, finalitzaran els seus patiments i veurà la llum, té la pell dura, coirada i feta als cops i no es sobte cada vegada que la vida demostra que les coses encara poden anar de mal a pitjor. És potser per la seva obstinació a mantenir-se dret a pesar del xàfec més intens o a la seva capacitat per somriure cada vegada que escampa durant cinc minuts, que aquest pobre de naixement no da llàstima, sinó molèstia, tírria o en el pitjor dels casos fàstic.
En canvi és la pobresa sobtada la que ens commou i mou la nostra solidaritat, perquè entenem fàcilment que és el nou pobre el que pateix de sol a sol. Tothom sabem amb la rapidesa amb que ens acostumen a lo bo i com la nostra butxaca devora els augments de sou; així que podem comprendre fàcilment el patiment de la persona benestant que de cop i volta veu desaparèixer el dret a gaudir de les comoditats. Lacerant és el dolor que provoca veure com l’ingrés mensual que arriba a la nostra llar passa de cop i volta de més de 6.000 euros a un subsidi submileurista o si més no amb les rendes que ens pot donar un negoci a mig gas.
És aquesta pobresa sobtada la que més temem, perquè és la que ens pot afectar a tots, a l’arquitecte curós, a l’emprenedor ambiciós, a l’innocent divorciat, al transeünt accidentat, al comerciant despistat. I en solidaritzem amb la seva angoixa quan ha de treure als seus nens dels col·legis privats, quan ha de renunciar a les seves vacances de club, a pujar a esquiar, o a l’assegurança mèdica privada per conèixer per primera vegada les cues del CAP.
En canvi, encara no podem fer costat al pobre de solemnitat quan s’angoixa feixuga e innecessariament davant la possibilitat d’una sanitat a copagament, una educació pública no totalment gratuïta, o uns criteris més restrictius en la concessió de les rendes mínimes d’inserció. Tot ens arribarà.