Ja són aquí els primers matins freds, el despertar balb sota la grisor dels dies de tardor mullats en un txirimiri cansí cansat. I mentre que els boletaires esbojarrats matinen i els supers fan trontollar els camins que arriben a ciutat, jo obro ells ulls gairebé a mig matí per deixar escapar un somriure agraït:És tan rebó trobar-te aquí! tenir on arrasar-me d’aquest fred sobtat. En mig de la peresa ben guanyada del diumenge pel matí, apropar-me a tu, trobar-te calenta i taronja com la carn dels moniatos, dolça i amb escletxes meloses com una magrana d’on de seguida que la prem manen sucs untosos i dolços. Tova només a les meves enbrencides, però ferma per subjectar-me i no deixar-me caure, abans de temps, en el meu abisme. Àgil per conduir el meu gaudi per les fulles caigudes de la teva resistència, a poc a poc, com el descens de les gotes de pluja dibuixant enigmàtiques escriptures als vidres de les teves finestres; salvatge com l’ulular de les aus nocturnes, inapel·lable com la força de les ones del mar ara que bufa la tramuntana. Fins que en fonc a la teva cova ferotge, amb ganes de plantar dins teu alguna cosa que esclati la primavera vinent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario